En la frontera de Cormac McCarthy

En la frontera composa juntament amb Todos los caballos hermosos y Ciudades en la llanura el que s’ha anomenat com The Border Trilogy.
Un conjunt d’històries que tenen com a teló de fons la frontera
Nord-americana amb Mèxic. Una frontera que no delimita només uns espais
nacionals, sinó metafísics, que ens porten a un món que no es fonamenta
en la lògica racional, sinó en quel-com tan heteri com els somnis. Un
món que ens convida a dubtar de la consistència de la realitat, amb uns
personatges al llindar del desequilibri, de situacions completament
imprevisibles, esdeveniments tràgics i imatges viscerals.



Bill Parham, el jove protagonista d’aquesta història, segueix un camí
en el qual tot és transitori, contingent i imprevisible. Un camí en el
que potser aconseguirà el que es proposa, però mai de la manera com
s’ho havia proposat, sempre deixant-hi allò que més s’estima, a la
vegada que va descobrint l’inexplicable valor de la vida, de l’única
vida que coneixem: la nostra, i que estem cridats a viure amb tota la
intensitat.

Un dels personatges que Bill es troba en el seu erràtic viatge ens
desvela el que sembla ser el sentit més profund de la història i que
dóna consistència a tot el relat: "Pero con todo existe un solo mundo y todo cuanto uno pueda imaginar le
es necesario. Pues también este mundo que a nosotros nos parece hecho
de piedras y flores y sangre no es en absoluto una cosa sino una
historia. Un cuento. Y en él todo es cuento y cada cuento la suma de
otros cuentos menores, y aun así estos son también el susodicho cuento
y contienen asimismo todos los demás. Así, todo es necesario. Hasta lo
más insignificante. Esta es la lección que debemos aprender. No podemos
prescindir de nada. Nada es desdeñable. Porque las junturas nos son
ocultadas, ¿comprendes? La ebanistería del mundo. La forma en que está
hecho. No tenemos modo de saber qué podría quitarse. Omitir. No tenemos
modo de decir qué cosa quedaría en pie y qué otra caería. Y esas
junturas que nos son ocultadas están, cómo no, en el cuento mismo, y el
cuento no tiene una morada donde existir salvo en el hecho mismo de la
narración, y ahí vive y tiene su casa, y es por eso que nunca
terminamos de contar. El contar no tiene fin
".

La prosa de Mccarthy, contundent, afilada, directe, t’atrapa
completament amb descripcions que prenen relleu i vida en la nostra
imaginació. T’atrapa i t’immergeix dins el llibre i et fan perdre la
noció de l’espai i el temps. Un d’aquells llibres que no deixaré gaire
lluny perquè tard o d’hora me’l vull tornar a llegir.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s