Quan et diuen que aquesta pel·lícula és una producció japonesa que va d’un embalsamador de morts, immediatament penses que serà un puro infumable, només equiparable a un discurs de Fidel Castro en els seus millors temps. Però t’emportes una sobirana sorpresa quan mica en mica et vas ficant en aquesta senzilla història, narrada amb una delicadesa tan fascinant que acabes plorant de pur plaer estètic. Em sembla que és la primera vegada que m’envaeix la melancolia de pensar que la pel·lícula s’acaba; voldries aturar el temps, fer un bucle i quedar-hi atrapat per sempre més.
És sorprenent que d’un tema "tabú" com la mort es pugui construir una història tan vital i esperançadora evitant de caure en la banalització o en el dramatisme, simplement perquè "Comiats" té en cada fotograma una visió de la mort que va més enllà dels cossos inanimats, una bellesa visual que ens parla d’una realitat que no pot ser capatada per les imatges només expressada pels gestos, per les melodies, per les paraules. "Comiats" ens parla del més enllà simplement mostrant-nos amb una sensibilitat exquisida el "més aquí".
Et poso una peça de la banda sonora perquè en facis un tast.
Gràcies per la recomanació, Txema! La banda sonora està francament bé.