Tot és qüestionable…

El post de “Nada” que ha escrit en Toni m’ha fet pensar en una anècdota que vaig viure en un congrés sobre joves i drogadicció. Una de les sessions consistia en un taller sobre la comunicació amb els adolescents. El moderador del taller va adoptar el paper de Buenafuente, simulant situacions pare-fill adolescent en un  to provocador i insolent, carregat de paraules malsonants i afirmacions agosarades. Sens dubte va aconseguir captar l’atenció de l’auditori.
En un determinat moment va plantejar una situació: suposem que ets un pare de família i la teva filla adolescent et diu que aquesta nit surt de festa amb els amics i hi haurà pastilles d’èxtasi… Què se suposa que li has de dir?Segons l’expert, la resposta correcta és: “tu mateixa”. En cap cas el pare li ha de prohibir a la seva filla assistir a la festa, ni fer la llista de riscos als que s’exposa ni fer-li jurar sobre la Bíblia que no tastarà cap droga. El pare no ha d’imposar-li decissions que ella ha de prendre per si mateixa.

Allò va provocar cert malestar entre l’auditori: hi havia presents metges, pares de joves drogadictes, educadors… Tots sabem que advertir dels riscos no és la millor eina per prevenir les drogadiccions. De fet només cal advertir a un adolescent que una activitat és perillosa per motivar-lo a intentar-ho al crit de “maricon l’últim”. Però també és veritat que una bona informació ajuda a prendre decissions més lliures. Per aquesta raó li vaig plantejar al ponent una pregunta:

— I si el pare és neuro-biòleg, ¿també li dirà “tu mateixa”? ¿Li ha d’ocultar a la seva filla tot el que sap sobre els efectes d’aquella droga?

El ponent es va quedar callat i només em va saber respondre:

— li diria que ha tingut mala sort… Li li ha tocat un pare neuro-biòleg.

Va aconseguir fer-nos riure a tots. Realment aquell paio era molt ocurrent, però no em va convèncer.  Un estil d’educació que pretengui partir del zero absolut per tal que el nen-adolescent ho descobreixi tot per si mateix és una utopia, i a més a més una utopia perillosa, que pot portar a educar joves presumptuosos que es pensen que tota la humanitat ha viscut en la inòpia fins que ells han arribat al món. Educar és el procés invers a “qüestionar-ho tot”, ja que abans d’ensenyar a un jove a “qüestionar-ho tot” cal que sigui capaç de descobrir si és pot qüestionar que cal “qüestionar-ho tot”.

Jocs de paraules apart, és evident que no es pot ubicar res sense uns eixos de coordenades, com no hi ha moviment si no hi ha un punt de referència ni es pot fer palanca sense un suport. No hi ha un camí correcte si no saps on vas.
L’educació no només consisteix en suscitar un anhel iconoclasta que destapi les falàcies que ens imposa la societat, també passa per la humilitat de reconèixer que n’hi ha d’altres que en saben més i l’esperit crític per distingir una cosa de l’altra.

Anuncis

One thought on “Tot és qüestionable…

  1. Boníssim post, Txeik. Se m’acut un altre exemple molt proper al meu món artístic. Seria com ensenyar a algú a pintar i dir-li que ell mateix, que no li dones cap coneixement apriorístic, que foti el que vulgui amb els colors i els pinzells. Picasso, Miró, Dalí, Tàpies… tots van passar per l’etapa academicista, perquè sense saber amb què trenquem no es pot trencar res.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s