Fantasia eròtica

Keira Knightley amb i sense photoshop

Keira Knightley amb i sense photoshop

Fa un temps, en una entrevista amb els pares d’un alumne, se’m va ocòrrer deixar anar el tema de la virtut de la castedat. Em vaig adonar de seguida que havia dit quelcom inconvenient, el pare em va dedicar un somriure sorneguer i la mare, més llançadeta, em va deixar anar un, “¿com? ¿Encara parleu de castedat? Però si ja som al segle XXI…”

Comprenc que la paraula “castedat” pugui provocar orticària en algunes orelles, i per això mateix crec que val la pena que avuí, al segle XXI en redescobrim el seu significat; perquè hi ha veritats que no caduquen sigui quin sigui el context socio-politico-econòmico-cultural que ens hagi tocat viure. I una d’aquestes veritats, al meu entendre, diu que és millor tenir el cap fred i els peus calents, perquè al revés t’arrisques a patir una pulmonia, o dit d’una altra manera: cal tenir un domini racional dels propis impulsos, si no volem que aquests impulsos ens dominin a nosaltres. Tomàs d’Aquino d’això en deia “virtut moral” i ho definia com “viure conforme a la raó”, de manera que el contrari és viure en la irracionalitat i la mentira.

No voler admetre aquesta veritat és voler viure en una fantasia. Qui no vol entendre la necessitat de viure la castedat, acaba com en un video-clip de Lady Gaga, immers en un món de cossos d’atributs tan superlatius com irreals, que ens volen fer creure que la recerca egoista del propi plaer ens arribarà a proporcionar una satisfacció real. Un món erotitzat en el que es pretén posseir sense donar-se, on es cerca el plaer sense renúncia, on s’idolatra fins a tal punt la imatge que acaba per ofegar la pròpia interioritat. Negar el valor de la castedat porta l’ésser humà cap a una errant fantasia eròtica, que aviat es demostra més falsa que un Judes de plàstic.

El panorama és desolador: tota una societat es belluga al so dels cànons estètics i qui no recorre al photoshop ho fa de dret al quiròfan a insuflar-se silicona industrial (tal qual), perquè el propi cos ja no és expressió de la nostra interioritat sinó que s’ha convertit en reclam publicitari d’una afectivitat malalta. No és que els guapos siguin els raros, és que cada cop és més raro distingir la bellesa de la sensualitat.

Un pit, una cama o una natja no tenen res de perniciós perquè són reals. Com reals són els cossos nus de la Capella Sixtina (amb o sense bragetone, tant fa), són una obra d’art que expressen la perfecció d’una creació que és bona perquè així ha estat volguda per Déu. L’erotisme, en canvi, es dedica a falsejar aquesta realitat, transformar-la, no per expressar la seva perfecció, sinó que –en un joc de seducció– pretén amagar-la perquè ens resulti suggerent. La realitat es difumina en un món oníric que ha pervertit el seu atractiu, perquè la bellesa quan és real no enganya ni cobeja la nostra llibertat.

Si tal com deia Dostoievski, la bellesa ens ha de redimir, caldrà abans que alliberem els nostres ulls del tel d’erotisme que impregna la nostra societat, conscients que la mirada que dirigim a les persones que ens envolten decideix sobre la nostra pròpia humanitat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s