Respostes…

El “mal” és un misteri sense respostes “definitives”. Podríem estar pedalant fins al judici final a la tarda i encara no en trauríem mai l’aigua clara. Fins i tot Benet XVI en el seu discurs a Auschwitz parla d’aquest silenci incomprensible de Déu davant les atrocitats que es van perpetrar en els camps…

Sí que podem trobar respostes més o menys satisfactòries. Per això , en primer lloc, caldrà aclarir el concepte de “mal”. Jo entenc com a veritable “mal” allò que atempta contra la nostra pròpia naturalesa, allò que impedeix que l’ésser humà pugui assolir el seu fi, que és, precisament el “bé”.

Els mals físics – les malalties, els terratrèmols o els tsunamis – no entren dins aquesta categoria de mal. Totes aquestes desgràcies poden ocasionar, per exemple, que l’home es mori, però és que morir és natural en l’home. Tots aquests mals físics no atempten contra la nostra dignitat, i fins i tot enmig d’aquestes desgràcies podem posar en joc el nostre coneixement i la nostra llibertat, i cercar i trobar la felicitat. Una persona malalta, no veu vulnerada la seva dignitat ni la seva capacitat de fer el bé, d’estimar i de ser estimat.

Aquests mals físics són conseqüència de les lleis físiques que regeixen el nostre univers. L’home pot lluitar com vulgui per controlar la naturalesa, però d’una manera o d’una altra sempre acaba topant amb l’evidència que la natura el sobrepassa. El cristianisme sosté que això és degut a que l’home no és perfecte, que no podem conèixer i controlar tots els processos físics fins eradicar el dolor, el sofriment o la mort.

Davant d’aquesta trista realitat hi ha un procés “evolutiu” en cada individu. En un primer moment ens rebel·lem, patalegem i cridem fins que ens adonem que per més que ens rebotem les coses no canviaran. La segona fase és la depre de pensar que la nostra és una vida molt puta i millor engegar-ho tot a la merda. En aquesta fase l’home experimenta més intensament la seva pròpia limitació, pateix una “crisi d’humilitat”, que si la supera el porta a una tercera fase i definitiva: l’acceptació. Acabem comprenent que aquests mals són necessaris i que la vida, a pesar de totes aquestes desgràcies continua endavant, i que sigui com sigui podem trobar la nostra manera de “conviure” amb aquella limitació, o amb aquella absència…

És cert que en aquesta tercera fase fins i tot ens podem adonar del “bé” que ens ha fet aquest mal, però això no justifica l’existència del mal en si mateix. Déu no és un Zeus que va enviant tsunamis quan la penya es passa de la ratlla o que t’enviï la mort d’un ésser estimat perquè et veu immadur… No és això. Things happen perquè han de passar i punt. Simplement, l’home, després d’aquesta evolució s’adona del que realment és essencial en la vida, que el nostre temps és finit i no ens podem entretenir amb romagueres. No som de pedra, aquests fets no ens poden deixar indiferents. És aquí on intervé l’oració, el preguntar-se què he de fer? Què espera Déu de mi? L’oració, el recolliment, la pregària, aquesta connexió amb Déu, aquesta certesa que et veu i t’escolta té un enorme poder transformador.

En aquest procés “evolutiu” el cristià compte amb un avantatge: el dolor, el sofriment, la mort ens identifiquen amb Crist, ens fan corredemptors amb Ell. Déu mateix s’ha fet solidari d’aquest sofriment i en assumir-lo, en certa manera l’ha “divinitzat”. L’home es fa Déu no quan sotmet a l’altre, no quan vol fer prevaler els seus interessos egoistes, sinó quan es dóna als altres.

Aquesta és una idea essencial en el cristianisme i que repugna la mentalitat hedonista que impera en la nostra societat. Si considerem el “bé” com el plaer i el benestar, és evident que no estem capacitats per entendre un Déu que es fa home i es deixa clavar a una creu.

Així doncs, el veritable mal és el mal moral. El que es deriva del mal ús de la nostra llibertat: el pecat, la dolenteria, el vici, la malícia. Tot això allunya l’home i la societat del seu propi fi –el “bé”– i l’impedeix, per tant, assolir la felicitat.

Aquest mal té una dimensió social: el polític corrupte, el metge sense escrúpols, el putero o l’abusador de menors estan perpetrant una ferida que impedirà en major o menor mesura que el conjunt de la societat no assoleixi el seu propi fi: el bé comú. Matxaquen la confiança dels ciutadans envers els seus polítics, instauren la llei del més fort en la societat, despullen altres éssers humans de la seva pròpia dignitat… Aquest és el veritable mal que corromp la nostra pròpia naturalesa i pot minar els fonaments morals de la societat. I ningú de nosaltres, ningú, n’està immune.

Aquest mal, tot i tenir conseqüències socials, és completament individual. Tota la lluita es lliura en el cor de cada persona. I aquí és on Déu no pot entrar, perquè si entrés s’ho carregaria tot. Déu sap que si decidís per nosaltres o coaccionés les nostres decisions, ens estaria impedint d’assolir el nostre propi fi, perquè  per fer el bé necessitem de la llibertat.

Uns nens van preguntar una vegada a un mossèn si Déu podia crear una pedra tan gran que ni ell mateix la pogués moure. El mossèn els hi va contestar que sí, que aquesta pedra ja existia i és la nostra llibertat.  Entendre això és clau per adonar-nos d’on arriba la nostra pròpia dignitat, per veure fins a quin punt hem de prendre’ns seriosament les nostres pròpies decisions. El més important no és el que “et passi” sinó el que decideixis, i això suposa una revolució copernicana en els plantejaments vitals de l’individu.

Aquest video ilustra, en part, aquest post.

Advertisements

3 thoughts on “Respostes…

  1. Buf, m’ha encantat. Certifico totalment les tres fases de les que parles, i sobretot que és difícil fer el pas d’una a l’altra, sobretot de la segona a la tercera. Sobre el mal, em va encantar un company de feina que va dir, jo parteixo de la base que sóc capaç de tot i partir d’aquí em cuido dia a dia. Em vaig acollonir tenint en compte que és una persona que admiro per la seva bondat explícita, però amb el temps me’n adono que té molta raó. Jo mai faré això! Si vas fent coses malament, i et deixes portar, acabaràs aquell punt del camí que ara et sembla llunyà i inabastable. El mal i el bé està en tothom, ara, com molt bé dius, tu decideixes a quin dels dos angelets escoltes… Felicitats per l’article, es nota que és Quaresma i passem gana…jejeje…

    • És veritat, Frank, per arribar a la tercera fase cal una bona dosi d’humilitat i molt d’afecte i comprensió per part dels altres… Veig que ja ho has experimentat en les pròpies carns (i nervis).
      Comparteixo totalment el punt de vista del teu company (i suposo que meu també…): el vici és un pendent relliscós, en el que si comences a caure cada vegada es fa més difícil la frenada (a més velocitat, més quantitat de moviment… Primera llei de Newton).
      En fi, m’alegra que t’hagi servit i seguim amb la quaresma… Amb il·lusió!

  2. Retroenllaç: Is God good? « Soma

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s