Nòmada mental… Un tribut a #MorrisLessmore

Després de vint anys com a professor va decidir rescindir el seu contracte i anar-se’n. Sentia una ànsia irreprimible de fugir, de fer les maletes i marxar, sense saber ben bé de què ni cap a on. Desitjava fer de la incertesa de Heisenberg el principi rector de la seva vida: deslocalitzar-se com un electró, escapar dels paràmetres d’espai i de temps que feien la seva vida previsible i anodina. Pressentia que si es quedava un minut més acabaria els seus dies allí, sol i mig geperut davant d’un alumnat que el tindria per savi, misantrop i extravagant.

La sorpresa que va suscitar la seva decisió va ser enorme, la notícia va córrer com un vendaval pels despatxos de tota l’escola fent escala a cadascuna de les màquines dispensadores d’aigua mineral. El director no podia ocultar el seu abatiment. Però no hi havia res a fer, la decisió estava presa.

Després de fer les maletes i acomiadar-se de la llogatera, es va dirigir a l’estació en un taxi. En baixar del cotxe la llum del sol de mitja tarda el va enlluernar i en abaixar la mirada li va cridar l’atenció un llibre vell tirat per terra, obert i amb les pàgines sacsejades pel vent. Va mirar al voltant, es va inclinar, el va tancar i el va recollir delicadament.

Després de comprar el bitllet es va asseure en un banc de l’andana i va començar a llegir aquell llibre que li havia sortit a l’encontre. No hi havia títol i estava escrit a mà. Parlava dels innombrables viatges d’un jove periodista que havia recorregut el món sencer i havia viscut tota mena d’experiències extremes, aquelles experiències que ell volia descobrir per si mateix: des del retrunyir dels morters a les trinxeres, al monòton sotragueig del transsiberià, passant pel silenci inexpugnable dels deserts. I en cada un dels capítols d’aquest llibre l’autor li descobria una vegada i una altra aquesta insaciable set de fugir com qui es llança compulsivament a la caça de l’horitzó.

Embegut de la lectura d’aquest misteriós llibre va perdre la noció del temps. Quan aixecà el cap descobrí que el sol ja s’havia post i l’estació estava pràcticament buida, només una parella d’estrangers amb enormes motxilles seguien allà asseguts xiuxiuejant. S’ho va mirar amb indiferència i va tornar a endinsar-se en la darrera pàgina del llibre, on s’explica com el jove escriptor va posar fi als seus viatges en una estació deserta on havia descobert que mai podria fugir del seu propi destí: que anés on anés, el perseguiria sempre aquesta set d’eternitat. No eren els espais ni les sensacions el que feien la seva vida extraordinària, sinó el fet que la lletra impresa en aquell llibre fos la seva.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s