La música dels horitzons

El setembre passat, La Vanguardia va recollir aquest magnífic article de l’escriptor portuguès Gabriel Magalhaes, m’ha agradat tant que us el transcric paraula per paraula:

“Quan es visita l’interior de la basílica de la Sagrada Família, hom es troba amb una zona acotada per als creients que vulguin pregar. Es tracta d’unes fileres de cadires, separades de la resta del temple per cintes. Aquest espai respectuós recorda les reserves naturals on es protegeixen les espècies en vies d’extinció. De fet és un camp de refugiats de l’espiritualitat. M’hi vaig asseure amb la misteriosa impressió de transformar-me en un home de les cavernes, senzillament perquè creia en alguna cosa que aquell temple m’estava dient.

A la zona del davant, es trobaven els tradicionals bancs d’església: d’aquests que permeten agenollar-se. Aquí no hi havia ningú. La immensa majoria dels turistes rondava pel temple, amb un ritme distret de coloms picotejant detalls arquitectònics. El més curiós és que, si s’haguessin assegut en aquests bancs, si s’haguessin agenollat i tancat els ulls, bussejant fins al fons d’ells mateixos, haurien vist la façana  més bella del monument.

A la Sagrada Família hi ha  un darrer horitzó que només es contempla quan resem: quelcom més bell que les vidrieres o les columnes que ens empenyen cap amunt. Però la majoria dels visitants se’n va sense contemplar aquesta torre secreta de l’edifici. Prefereixen les cues interminables de l’ascensor, oblidant el vol íntim privat, que arribaria molt més amunt. I al final els turistes se’n van de la Sagrada Família sense veure-la del tot. La contemporaneïtat ha assassinat aquests horitzons interiors. Sense ells, vivim en una cultura de primers plans. Ens falta la perspectiva: la profunditat de la mirada. Ens repeteixen que la religió és una manera mental de caminar de quatre grapes. Insisteixen que Déu consisteix en una mala passada de la imaginació. Però n’hi ha prou amb visitar l’abadia de Montserrat per comprendre que l’espiritualitat d’Occident és una recerca d’alt nivell que s’ha realitzat al llarg dels segles.

En dissenyar la Sagrada Família, Gaudí va trasplantar les penyes de Montserrat a la delicada superfície urbana de Barcelona. Va ser el que em van explicar quan vaig arribar al monestir, surant en un funicular. El que el geni català pretenia era que es pogués visitar l’essència de l’abadia, sense sortir de la Ciutat Comtal, usant un funicular que podria ser, per exemple, una línia de metro. La història de la fe és plena d’aquests regats en un pam de terreny: d’aquestes acrobàcies de l’ànima.

És curiós també que els grans ideals de l’esquerra fossin acrobàcies de l’esperit. Marx tenia pinta de profeta i entre ell i Engels van escriure les taules de la llei. Tota l’energia que el comunisme va revelar va ser un brot espiritual. Unes ganes enormes de justícia, que el paradís fos a la Terra. Quan al comunisme se li va oblidar la seva arrel espiritual, va començar el seu llarg ensorrament.

I el mateix va passar amb aquesta merenga d’esquerres que anomenem socialisme. També en el fons d’aquest moviment existia una pila baptismal plena de bones intencions. Però als socialistes se’ls ha anat oblidant la seva puresa original. Resulta dolorós veure’l agenollat davant dels poders econòmics més cruels. Si el portuguès José Sócrates i l’espanyol Zapatero anessin a missa, el seu socialisme hauria estat molt més coherent. Potser no haurien pres mesures tan espectaculars, però el que haguessin fet seria més útil, sòlid i durador.

La història espiritual d’Occident és, doncs, com Montserrat: una muntanya que s’ha anat pujant i al cim hi havia un conjunt de penyals, on es van construir les ermites de l’esquerra. Durant les darreres dècades, hem decidit suïcidar aquesta part de la nostra cultura i això ha comportat una progressiva esclavitud. L’esquerra, en particular, s’ha penjat amb la corda del seu ateisme. El resultat és una Europa on imperen els diners: el ciutadà combrega monedes d’euro, divises fortes, i l’ànima es va transformant en una màquina escurabutxaques.

Després de la caiguda del comunisme, de la fi del projecte socialista com a possibilitat real, en els propers anys estaran en joc les bases de la modernitat. Tinc un amic que resumeix el món modern amb tres paraules: llibertat, progrés, felicitat. Però la llibertat és un altre manera d’anomenar el vol de la santedat, el progrés constitueix un ressò de la idea de salvació i la felicitat representa la vella heretgia contemporània de voler que el paradís sigui aquí i ara. També la modernitat va ser un salt de l’espiritualitat.

Aquest planeta de xifres i interessos es prepara per retallar les llibertats que s’hagin assolit. Ja no tenim la impressió de progressar: el món no va cap endavant, sinó que es mou en girs com un avió que s’estavella. I ja no som feliços, ni esperem ser-ho. Davant de totes aquestes amenaces, no serveix de gaire asseure el nostre petit egoisme al terra d’una gran plaça. Cal intentar descobrir tot el que hem oblidat. La música d’aquests horitzons que abans teníem. La música lliure d’una espiritualitat que viatja en totes direccions.”

Anuncis

One thought on “La música dels horitzons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s