Als qui no s’arronsen…

L’entrada d’avui va per tots aquells que han fet de la seva pròpia fragilitat una arma capaç de transformar el món. Per tots aquells que han parat l’altra galta a risc de la pròpia vida. A tots aquells que han superat els dubtes i la por davant del sofriment quan el que estava en joc era la dignitat de l’ésser humà.

Tu i jo no serem probablement víctimes del terrorisme islàmic ni del nazisme ni del comunisme, no haurem de lluitar contra la lepra ni haurem de decidir entre la nostra supervivència o la dels altres. Els nostres seran uns enemics més subtils com la mandra, la comoditat o l’egoisme… Les nostres lluites no ens portaran probablement al martiri, però aquestes persones ens han ensenyat com lluitar amb fortalesa fins a l’heroisme. Avui el meu post va per vosaltres monjos de Tibhirine: Christian, Christophe, Bruno, Célestin, Luc, Michel i Paul, va per tu Miguel Gil, i per tu Sophie Scholl, i per en Maximilià Kolbe, per l’Edith Stein i per la Gianna Beretta, pel Martin Luther King, pel Thomas More, pel nostre Josep Samsó, pels 343 bombers que van morir dins les torres bessones el 11-s, per tots els claretians de Barbastre, pel gitano Pelé i per en Pedro Poveda i pel Manuel Arizcun (l’avi d’en Ferran) i per tants milions i milions de víctimes anònimes que no s’han arronsat davant l’odi i la intolerància i que han seguit, a vegades amb fermesa, a vegades amb pors i vacil·lacions, el camí  que avui fa 1980 anys un galileu ens va traçar amb la seva pròpia sang. Un camí on va trobar la seva mare i li va murmurar que aguantés les seves llàgrimes, que recordés que el Creador de l’univers volia fer un món nou que tindria com estendard el seu propi sofriment.

Us deixo amb un fragment de “De dioses y de Hombres”, la pel·lícula on es narra l’assassinat dels 7 monjos del convent de Tibhirine a Algèria a mans d’integristes islàmics:

6 thoughts on “Als qui no s’arronsen…

  1. Esperança, tant necessària avui en dia. Aquest post m’ha fet pensar amb la notícia del suicidi del jubilat farmacèutic d’Atenes, la desesperació és humana però, encara que serà poc popular el que diré, els exemples que has posat tu són de victòria i el que aquest senyor ha fet i la premsa ven com a màrtir, és de derrota absoluta.

    • Poc popular però totalment encertat, Frank. Cap d’aquestes persones que he citat al post va cercar voluntàriament la mort, tots ells van posar tots els mitjans al seu abast per conservar la vida. El suïcidi és una claudicació, un deixar caure els braços i perdre l’esperança que això es pot canviar. Una solució egoista que només pren com a referència el propi sofriment i menysté el dels altres. Un camí que té com a única explicació l’enagenació mental…

  2. Boníssim el post i gràcies per citar el meu avi, que, si es coneixen les circumstàncies de la seva mort (pocs les coneixem), podríem dir que no va ser màrtir, sinó supermàrtir.

  3. Retroenllaç: Mereixem-ho « Soma

  4. Aquest comentari el volia deixar al post següent. Però no se perque no em deixa fer-ho.
    Com tu dius, hem de tenir un compromís amb la veritat i la justicia.
    Clar, que val la pena, defendre els nostres ideals! Encara que veig moltes vegades que als nostres joves els protegim de tot aixó (estem molt equivocats). Tenir una vida pobre i buida és el pitjor que li pot passar a una persona. L’ignorància és el gran problema de la humanitat.
    La meva gran admiració per tots els homes i dones que han sacrificat la seva vida per la veritat. I per l’avi d’en Ferran Arízcun.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s