Dir les coses pel seu nom

És inaudita la capacitat de la nostra societat per canviar el nom de les coses. Com més va, més ens estem acostumant a tota una colla d’enrevessats eufemismes amb l’única finalitat de no dir les coses pel seu nom: el “solteron” de tota la vida és ara un “single” – que queda més fashion i no té connotacions pejoratives–, un embrió congelat és un “pre-embrió” –així ens alliberem de tota la càrrega moral que comporta experimentar amb un ésser humà–, l’avortament –una paraula obscura i tendenciosa– és una “interrupció de l’embaràs” i la sexualitat ara és el “gènere” –perquè, en el segle XXI, el sexe ja no ve donat, el tries–,  el “xicot o la xicota” s’han convertit en una cosa més etèria com ara “company o companya”… I així una interminable llista de vocables que tenen com a finalitat anestesiar les nostres consciències davant del que fins ara han estat conductes reprovables.

No ens adonem que canviant el nom de les coses canvia també la seva naturalesa i ens situa inconscientment en un pla inclinat i relliscós que ens acaba fent combregar rodes de molí. Que la meva xicota sigui la meva companya implica que la meva relació està sotmesa a la contingència i que la fidelitat per mi deixa de ser un valor remarcable.  Que em defineixi com a “single” justifica una vida sense compromisos on la meva única preocupació sigui mantenir el meu poder adquisitiu per no compartir-lo amb ningú. Si el sexe és el “gènere”, aleshores la sexualitat està deslligada de la persona i passa a ser un fet accidental que resideix en el meu entrecuix…

Sembla com si tinguéssim por del que signifiquen les paraules i cerquem la manera de disoldre el seu significat en una nebulosa sembrant així la confusió. Una confusió que és el territori ideal del relativisme: no només ningú té clar què és el que està bé ni malament sinó que el caos terminològic acaba per fer-ne impossible fins i tot la discussió.