El Nobel o la vida

Som a l’any 1971, el Doctor Jérôme Lejeune es dirigeix al púlpit per pronunciar el seu discurs davant del National Institute for Health. La sala, plena a vessar, roman expectant a les paraules del més gran científic francès de la segona meitat de segle, pioner de la genètica moderna,   descobridor de la  trisomia 21 –responsable de la síndrome de Down– i diverses vegades postulat com a premi Nobel de medicina.

Lejeune, un enamorat de la vida, somnia amb poder curar algun dia la síndrome de Down i no pot alliberar-se del dolor que li produeix saber que el seu descobriment serveix, precisament, per negar el dret a viure a persones que pateixen aquesta anomalia genètica que ell mateix va desxifrar. Els seus pacients han posat en ell la seva esperança i ell observa impotent com la comunitat mèdica no es planteja altra curació que l’eugenèsia.

Carraspeja davant el micro i després d’agrair la invitació i exposar els darrers avenços de les seves investigacions no es pot reprimir més. Es mira els metges i científics assistents en un llarg silenci i llença la seva diatriba en favor de la vida des de l’instant de la concepció: «vostès estan transformant el seu institut de salut en un institut de mort». I en pronunciar aquestes paraules percep una sensació d’ingravidesa, una mena d’explosió recorre el seu interior i de cop i volta es veu alliberat de totes les seves pors i temors. Amb prou feines pot contenir les ganes irrefrenables d’afegir: “i ara, senyors, poseu-vos el premi Nobel per on us càpiga”.

Anuncis

3 thoughts on “El Nobel o la vida

  1. Hola Txema,
    No sé com ho feien el 1971, però al 2012 si:
    Quan durant una gestació es detecta una anomalia genètica o el risc d’una anomalia, s’informa als pares de totes les circumstàncies i se’ls donen les explicacions pertinents en funció del tipus d’anomalia detectada. S’informa dels riscos gestacionals tant pel fetus com per la mare, sobre les posibles conseqüències a la vida del nen (patologies associades, limitacions de la pròpia malformació associada a l’anomalia…) i sobre moltes altres coses, però en cap cas, se’ls encoratja a avortar ni les explicacions són donades en un tó parcial i negatiu que indueixi a l’avortament, és més, sovint passa tot el contrari, el missatge és positiu i d’esperança. I això ho sé com a metge i com a pare.
    Una abraçada,
    Carles.

    • No era la meva intenció, Carles, posar en dubte la professionalitat i la rectitud moral de la comunitat mèdica. Sobretot volia posar de relleu l’honestedat d’una persona que no va dubtar a arriscar la seva carrera professional per enfrontar-se a les campanyes avortistes que durant els anys 70 es van encetar als EEUU.
      De fet, encara que els protocols no encoratgin cap a l’avortament, la realitat és que a casa nostra ja quasi bé no arriben a néixer nens amb aquesta anomalia. Als Estats Units han arribat a prosperar demandes pel que s’anomena “naixement injust” (tela amb el nom) amb la qual cosa els ginecòlegs acostumen a curar-se en salut a l’hora de realitzar el diagnòstic prenatal…
      Deixant de banda el tema mèdic, ja saps que tracto alguns d’aquests nois i noies, i que hi tinc amb ells un feeling molt especial. Per les seves famílies i pels seus educadors són un tresor que cal tenir-ne cura i no un problema que s’hagi d’evitar.
      Gràcies pel comentari Carles. Fins aviat!

  2. Retroenllaç: El mestre arrogant i el deixeble poruc… (Una lliçó quàntica) « Soma

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s