Lateralitat artística

Visc en un país on tot artista que vulgui ser pres seriosament ha de professar el dogma progressista, i com més radical i extrem es mostri, més fora de dubte quedarà la seva honestedat artística. Com si el procés creatiu passés necessàriament per la transgressió i la controvèrsia, per trencar amb els convencionalismes socials, amb els cànons estètics i la tradició.

En el meu país un artista conservador és un producte barat de la faràndula, una cosa així com una cantant de varietés, que acut als mítings dels partits de dretes per ensenyar la cuixa i guanyar-se uns quants contractes a la televisió pública.

Sembla, però, que això no és així a tot arreu. Es veu que hi ha països que ja van de tornada, i per ser radical i transgressor has de militar en la dreta més recalcitrant. Resulta que als mítings del Tea Party no hi va la Norma Duval de turno sinó ni més ni menys que la Moe Tucker, la bateria de Velvet Underground. Fins i tot el Johnny Ramone, il·lustre fundador del punk nord-americà és capaç d’afirmar que “un punk d’esquerres no és més que un puto hippy”. També en Paul Weller es va declarar votant tory i fa uns dies en Micah P Hinson en una entrevista va posar a parir el president Obama, la periodista es va quedar estupefacta, oh! blasfèmia, i li va preguntar si no li feia res que es publiqués el que acabava de dir, en Hinson li va contestar que “cap problema, mentre em deixin tornar a entrar al meu país…”

O estem patint una involució a escala planetària o el problema és que en el meu país el progressisme s’ha apropiat de les elits culturals i ha establert un peatge ideològic als nostres artistes. És significatiu, en aquest sentit, el que va contestar en Pere Quart quan li van notificar que li havia estat concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: “com? Ja s’ha mort en Carner?”… Perquè en Joan Oliver era molt conscient que la història no ens perdonaria que es negués aquest premi al Príncep dels Poetes per més burgès, conservador i classicista que pogués ser.

Potser hauran de passar encara uns anys perquè el meu país superi clixés anacrònics i tornin a sobresortir figures com la d’Antoni Gaudí, aquest incòmode personatge que encarna en la seva obra la plena harmonia entre avantguarda, fe i tradició. Una demostració palmària que l’art, per ser art, no s’ha d’alliberar de dogmes ni de tradicions, simplement s’ha de desempallegar de tota contaminació ideològica.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s