Riure a temps…

Com més va, el nostre món té més dificultat per entendre el que és sagrat. Potser  hi ha contribuït la tendència a riure-se’n dels polítics, de l’Església, dels intel·lectuals i fins i tot dels futbolistes en programes de televisió, publicacions i twits. Sembla que prolifera una actitud irònica i provocadora que pretén situar l’individu per sobre de creences, usos socials i tradicions a base d’enfotre-se’n de tot, com aquell qui adopta una actitud “adulta” davant del que creu que són només infantilismes.

Més enllà del respecte que mereixen les creences de tothom, penso que aquesta actitud de menyspreu envers Déu i el que és sagrat comporta també –encara que no es vulgui– un menyspreu envers el propi ésser humà, ja que si neguem el respecte a allò que sustenta la seva pròpia dignitat res queda a recer d’aquesta dèria iconoclasta. Una mica com el que va passar amb l’existencialisme francès de segle passat: van descobrir que un cop mort Déu, l’home quedava en poca cosa. O com deia el meu avi en el seu estil característic: si et cagues en els de dalt, la merda et cau a sobre.

L’única manera de riure a temps és prendre seriosament allò que és transcendent: tots aquells símbols religiosos i culturals que donen explicació de la nostra pròpia dignitat com a persones i la nostra identitat com a poble.

No vull dir que la fe hagi d’estar renyida amb l’humor, amb la broma i la ironia. Per sort ens han quedat els llibres de Chesterton i el testimoni de Sister Act per demostrar-ho:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s