– A veure –va dir el professor–, algú de vostès sap quin és el contrari de in? – Out –va respondre ràpidament un alumne. – No és obligatori pensar en anglès. En català, el contrari de in (com a prefix privatiu, és clar) sol ser la mateixa paraula, però sense aquesta síl·laba. – Sí, ja sé: insensat i sensat, indòcil i dòcil, no? – Parcialment correcte. No oblidi, noi, que el contrari d’infern no és el fern sinó el cel. – No es burli, professor. – Anem a veure. Seria capaç de formar una frase, més o menys coherent, amb paraules que, si són despullades del prefix in, no confirmen l’ortodòxia gramatical? – Provaré, professor: «aquell dividu memoritzà les seves cògnites, es va sentir dulgent però dòmit, va fer ventari de les fàmies amb què tant l’havien cordiat, i encara que es va resignar a mantenir-se còlume, tot i això a les nits patia de somni, ja que el preocupaven la flació i el seu crement». – Suls però pecable –va admetre sense eufòria el professor.
Adaptació al català de Despistes y franquezas de Mario Benedetti (Madrid, Alfaguara, 1990, pág. 72)
creïble la imagació d’aquests dividus
creïble però incert…