Coses del llenguatge… (una altra anècdota real)

En Josep Maria era un noi més de ciències que una calculadora i, com a tal, no concedia a les paraules cap altre sentit que no fos el literal. Fins que un bon dia va entrar al bar de la facultat i va veure la Marta, una companya de pràctiques que havia estat de baixa uns dies per malaltia. La Marta estava conversant alegrement amb dues amigues i semblava completament restablerta. En Josep Maria, lògicament, es va alegrar de veure-la i va anar decidit a saludar-la: “Hola Marta. Ja estàs bona?”. Les noies van interrompre la seva animada conversa i, absortes, van repassar en Josep Maria de dalt a baix amb una mirada maliciosa, com si s’estiguessin mirant un pollastre que aniran a desplomar. La Marta li va contestar amb un somriure sorneguer: “estic boníiiissima!” mentre totes elles esclataven en una enorme riallada que va fer girar els pacífics habitants de les taules veïnes. En Josep Maria no va entendre ben bé de què reien i es va quedar enrojolat preguntant-se què havia pogut dir que fos tant divertit.

Amb un tímid adéu les va deixar amb les seves rialles i se’n va tornar al laboratori. Al capdavall la química era un món més previsible on un àtom de tungstè , mirés per on se’l mirés, sempre seria això: un àtom de tungstè… A diferència del que passava en el misteriós i imprevisible món de les paraules.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s