Petjades a la neu

Aquelles petjades en la neu, aquella crida silenciosa a seguir-les i alliberar-se d’aquest jou que ens aferra inútilment a la nostra pròpia vida i ens impedeix de viure-la de veritat. La invitació a deixar enrere projectes, somnis i aspiracions i posar el cor a terra perquè els altres trepitgin tou: ser útil, deixar empremta, il·luminar amb la pròpia vida els camins divins que transcorren enmig de tanta mundanitat, la grandesa que ningú és capaç de veure, l’alegria que s’amaga darrera tant de sofriment, el perdó que floreix en el femer del nostre ressentiment.

Pas a pas, com l’aigua entremig de les muntanyes, l’obstinat afany de voler ofegar amb cada gota del nostre amor la immensitat llefiscosa i bruta del mal. Inconscient, il·lús, infantil… Cal ser nen per creure’s capaç de girar el món com un mitjó, per creure en la victòria en un combat tan desigual, per saber-te feble i desvalgut i encara vencedor; portador de l’única arma capaç de vèncer el món, de l’únic anhel que pot omplir el nostre pobre cor.

Un cor que tal dia com avui va deixar de palpitar. El viatge arribava a la seva fi. Aquelles petjades t’havien dut fins als seus ulls. Els teus passos feixucs, però ferms, es van aturar davant d’aquella mirada afectuosa i tendra, com en un esperat retrobament de qui tant havies enyorat.

4 thoughts on “Petjades a la neu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s