Missa d’una

Els estius a missa d’una quedem quatre gats però enguany hi ha més gent que d’altres anys. Es nota la crisi. Sobretot en aquelles famílies que més la pateixen: persones dependents, immigrants, aturats…

A missa d’una t’hi pots trobar la Mercè, que va sempre acompanyada de la seva cuidadora. La Mercè pateix Parkinson i el camí que ha de fer fins al primer banc on seuen sempre és una veritable cursa d’obstacles, no només pels problemes de mobilitat sinó perquè la Mercè es para a saludar tothom qui troba… A vegades fins i tot t’agafa la ma i li dóna un petó.

També t’hi pots trobar la Fina portant de bracet la seva mare amb Alzheimer. Juntes, passet a passet, avancen per la cua d’anar a combregar amb la mirada de la mare perduda en l’infinit i la de la filla pendent de no ensopegar. La mare té un somriure beatífic dibuixat a la cara, la filla en canvi no pot amagar la preocupació.

A missa d’una hi ve sovint la Carme, que té la síndrome de Down, amb la seva germana. Quan un conegut la saluda li diu “xuuurrriiii” i se li llença als braços. Ja té prop de seixanta anys però és candida i múrria com una criatura.

A les darreres files s’hi posa sempre en Dominique, un immigrant que els diumenges es posa les millors gales. Fa goig. Ningú endevina les penalitats que ha hagut de suportar per recomençar la seva vida a Girona… Té gràcia escoltar el seu català amb accent africà.

Probablement, mentrestant, en una platja de la Costa Brava hi haurà algú prenent-se un mojito a l’ombra d’un para-sol i preguntant-se com pot haver-hi gent en el segle XXI que encara cregui en un Déu que permet el sofriment, les malalties i les injustícies… Potser si vingués a missa d’una trobaria la resposta. Potser fa falta resar al costat dels qui pateixen, dels malalts i dels pobres per descobrir que ells són els predilectes de Déu.

Anuncis

5 thoughts on “Missa d’una

  1. Això no ho enten tothom, Txema. És més, fins i tot a nosaltres ens costa moltes vegades d’entendre-ho. Quin gran misteri el de la malaltia! Gràcies a Déu, la fe ens ajuda a copsar una miqueta el seu sentit. Què dur deu ser no tenir fe!
    Per cert, magistrals les descripcions que fas dels personatges que assisteixen a missa d’una.

    • Tens tota la raó, Ferran. Moltes gràcies pel compliment però el que és realment magistral és l’exemple de coratge, d’afecte i de fe d’aquestes persones que han inspirat aquest post. Agur!

  2. Molt bona Txema!!! Aquí a Leeds tenim la Missa d’11 a la Catedral. És espectacular: immigrants (molts), famílies senceres, nens i nenes, bebès que fan de les seves, joves emprenedors, joves amb un futur incert (servidor), etc. El que em crida l’atenció és que aquí són molt piadosos. Són pocs els catòlics, però a Missa d’11 la Catedral s’omple. La d’11 és la Missa cantada, dura poc més d’una hora. No diria mai que dura una hora perquè la devoció és tanta que al començament em pensava que només durava 35 minuts. Entre setmana s’exposa el Santíssim cada dia unes quantes hores. És increïble veure qui hi va a resar.

    • Que maco això que expliques de Leeds… Jo també vaig tenir aquesta mateixa sensació els cops que vaig anar a Missa a Westminster i a Cambridge: un mosaic de races i cultures que és una viva expressió de la universalitat de l’Església. També em va impressionar molt la solemnitat amb què celebraven la seva fe, amb corals molt professionals i una litúrgia acuradíssima…
      Gràcies pel teu comentari, Marc, i una abraçada des de Girona!

  3. Retroenllaç: Creure per veure | soma

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s