Carta d’una mare

Suposem que ets una noia soltera que es queda embarassada. Suposem que t’enfrontes a totes les adversitats i decideixes tirar endavant la criatura. Imagina’t que després d’uns mesos de gestació et diuen que la criatura té la Síndrome de Down i per acabar-ho de rematar, després de donar a llum, descobreixen que el teu fill té una malformació en el seu cor i que s’ha de sotmetre a una operació de la que finalment no se’n sortirà.

Suposo que tindries motius per engegar-ho tot a pastar fang i bramar una lletania d’improperis a la providència. Però enlloc d’això, la Lales –així és com es diu aquesta mare– escriu una carta al seu fill i la dedica al personal sanitari de l’Hospital Sant Joan de Déu. Una demostració tàcita que la maternitat és l’expressió més radical d’amor a la humanitat. Una carta que ja té més de 9.000 likes al  Facebook i que m’he pres la llibertat de traduir i posar en el meu blog:

“Estimat Tomàs

El meu nen … el meu angelet … la meva vida … s’em parteix l’ànima en deixar-te marxar…

T’escric sense saber ben bé què dir, em sento buida d’expressions i paraules … així que et demano que m’ajudis a dedicar les paraules més boniques… perquè tu has estat el més bonic que m’ha pogut regalar la vida…

Aquesta nit han caigut dues estrelles del cel… les mirava atentament i et demanava amb totes les meves forces que em parlessis, que em miressis… eres tu, el meu nen bonic? Eres tu, el meu angelet d’ulls negres?

Et vaig tenir entre els meus braços 33 dies… t’he abraçat, t’he tocat … T’he besat tantes vegades! T’he sostingut entre els meus braços, t’he abraçat contra el meu pit, cor amb cor … les nostres vides han bategat a l’uníson com una sola persona, com un sol ésser… Com t’estimo, vida meva!

Fruit beneït del meu ventre… encara et sento plorar, et sento reclamar la meva presència, et veig en els meus comiats dia rere dia… amb els teus ullets oberts com estels… Que difícil era separar-me de tu! Cada matí et vaig dir bon dia, cada vespre et vaig dir bona nit, cada dia et vaig donar un ‘t’estimo’ perquè sabessis que en poques hores tornaria al teu costat.

Et vaig alletar amb tot l’amor que només una mare pot donar, et vaig dedicar les meves més belles paraules, les meves millors cançons, els meus millors i més sentits somriures… també les meves llàgrimes… Et vaig mirar durant hores… perquè només tenia ulls per a tu… Et vaig dedicar el millor de mi!

Teníem tants plans! ¡Volia ensenyar-te tantes coses! Vaig pintar la teva habitació del color de l’esperança… l’esperança d’estar junts molt temps, de compartir allò que només mare i fill poden compartir… amb l’esperança d’abrigar-te cada nit i sostenir la teva mà al costat de la meva fins que et veiés dormir …

Fill, ets tu qui eixuga les meves llàgrimes? Bressola’m i subjecta’m en els teus braços com jo ho vaig fer amb els meus… Acarona’m la cara perquè jo senti que encara estàs amb mi… parla’m… si us plau… no permetis que em caigui…

Vaig clavar els genolls a terra implorant que tornessis al meu costat… però no vas tornar… vaig implorar que el teu cor tornés a bategar al costat del meu… vaig implorar un últim somriure, una darrera mirada…

Crec que m’ho vas voler dir… vas obrir aquests ullets preciosos després de la teva operació… els vas obrir molt poc… Volies dir-me que te n’havies d’anar, vida meva?

Diuen que la Verge et va veure tan especial que et va voler per a Ella, per cuidar-te i protegir-te… jo et reclamo cada dia, per si un dia vols tornar…

M’has donat tantes coses! ¡Eres tan petit i tan gran alhora! Encara arribo a veure el que sembla un somriure… el teu somriure… Com m’has omplert, fill meu! Apaivaga el meu dolor i ajuda’m a cosir aquestes esquerdes que s’han format en el meu cor i que em fan sentir aquest buit tan immens…

Sé que allà al cel ets feliç… ja no et costa respirar, els teus llargs sospirs són ara sospirs de tranquil·litat i de pau… ja no et canses… i les teves orelles m’escolten quan parlo… Em sents quan et dic com et trobo a faltar? Em sents quan et dic com t’estimo?

Vaig lluitar per portar-te a aquest món, vaig anar a contracorrent perquè alguns deien que era millor interrompre la teva vinguda… perquè estaries sempre malaltó… No vaig fer cas i vaig seguir lluitant… Saps per què? Perquè jo no sóc propietària de la teva vida i tu vas voler, estic segura, conèixer-me a mi i a tota la teva família, estar entre els meus braços i sentir aquest amor veritable que espero haver-te pogut transmetre… vas voler ensenyar-me alguna cosa… i ho has complert… m’has ensenyat, entre moltes altres coses, com n’és de gratificant haver-te donat la vida…

I malgrat tot, em vaig acomiadar de tu, et vaig deixar marxar… i malgrat el dolor i aquest esquinçament que sento en les meves entranyes, et vaig deixar marxar… a la teva caixeta blanca especial pels àngels, com un àngel ets tu…

“Àngel de la meva guarda, dolça companyia, no em desemparis ni de nit ni de dia… Àngel de la meva guarda, dolça companyia, no em deixis sola, que em perdria”

Ajuda’ns a tots, Tomàs… ajuda’ns a enfortir aquesta Fe per no decaure, ajuda’ns a seguir endavant, ajuda’ns a apreciar la vida i els bells moments… ajudeu-me, sobretot, a seguir creient… que va valer la pena deixar-te viure…

Descansa en pau, vida meva

T’estimo,

Mare”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s