Per què hi ha tanta corrupció a Espanya?

Per què hi ha tanta corrupció a EspanyaEls recents casos de corrupció que assolen l’Estat Espanyol estan provocant una forta alarma social. La situació és certament preocupant i convé que davant d’aquestes notícies no caiguem ni en el populisme ni en la desesperança. Per això us transcric, paraula per paraula, un article aparegut fa uns anys a El País i que trobo que analitza amb una claredat meridiana per quina raó ens trobem com ens trobem i, sobretot, com podem escapar d’aquesta situació:

“La principal causa dels escàndols és l’alt nombre de càrrecs de designació política en les institucions nacionals, autonòmiques i locals. Són xarxes clientelars que viuen del fet que el seu partit guanyi les eleccions.

Pels qui estudiem la corrupció a nivell comparat, la recent onada d’escàndols a Espanya no representa cap sorpresa. Països com França, Itàlia, Portugal o Espanya porten anys mostrant nivells de corrupció i de qualitat de govern més semblants a països autoritaris en vies de desenvolupament que a les democràcies capitalistes avançades amb dècades de pertinença a l’OCDE. Quins factors separen aquests països, i en particular Espanya, de les democràcies lliures de corrupció?

Una primera temptació que cal evitar és la d’afirmar que la corrupció està en “la nostra cultura”. Es tracta d’un argument perillós i intel·lectualment poc satisfactori, però que, no obstant això, està molt arrelat en alguns cercles –possiblement els mateixos que afirmaven no fa tant de temps que la democràcia representativa o el capitalisme no tenien espai en la nostra cultura mediterrània i/o catòlica–. Com un creixent nombre d’estudis està demostrant, la causalitat sembla anar en tot cas en la direcció oposada: els països desenvolupen “males” cultures –o cultures on predomina la desconfiança social– com a conseqüència d’uns elevats nivells de corrupció.
.
Una segona temptació a evitar és l’impuls legalista, amb molt arrelament a Espanya, un dels països del món amb una major proporció d’advocats en les seves administracions. Des de la visió legalista, exposada, per exemple, pel Tribunal de Comptes en un informe sobre corrupció local, el que explicaria la corrupció a Espanya seria “la falta de regulació”, que “permet un marge de discrecionalitat, no sempre d’acord amb la protecció de l’interès públic “. Però, ¿algú pot creure de debò que la solució a la corrupció local consisteix a regular totes i cadascuna de les activitats d’aquestes administracions?

Sorprèn comparar l’actitud del nostre Tribunal de Comptes amb els seus equivalents nòrdics: en ells, en lloc d’articles amb detallats procediments, trobem simplement alguna presentació de powerpoint assenyalant que l’objectiu és evitar una “deficient comptabilitat”, deixant discreció gairebé absoluta als auditors públics sobre com portar a terme la seva tasca de fiscalització.
.
Com assenyala la literatura moderna sobre corrupció, les causes de la corrupció no s’han de buscar en una “mala cultura” o en una regulació insuficient, sinó en la politització de les institucions públiques. Les administracions més vulnerables a la corrupció són aquelles amb un major nombre d’empleats públics que deuen el seu càrrec a un nomenament polític. I aquí, el contrast entre Espanya i els països europeus amb nivells baixos de corrupció és significatiu. En una ciutat europea de 100.000 a 500.000 habitants pot haver-hi, incloent l’alcalde, dos o tres persones que el seu sou depèn que el partit X guanyi les eleccions. A Espanya, el partit que controla un govern local pot nomenar multitud d’alts càrrecs i assessors, i, alhora, teixir una xarxa d’agències i fundacions amb plena discreció en política de personal. En total, en una ciutat mitjana espanyola hi pot haver centenars de persones que els seus salaris depenguin que el partit X guanyi les eleccions.

Això genera diversos incentius perversos per a la corrupció. Els empleats públics amb un horitzó laboral limitat per la incertesa de les properes eleccions són més propensos a acceptar o a sol·licitar suborns a canvi de tractes de favor que els empleats públics amb un contracte estable. En segon lloc, a diferència del que passa a la majoria de països occidentals –on els polítics locals estan forçats a prendre decisions al costat de funcionaris que estarien disposats a denunciar qualsevol sospita de tracte de favor–, a Espanya tota la cadena de decisió d’una política pública està en mans de persones que comparteixen un objectiu comú: guanyar les eleccions. Això fa que es tolerin amb més facilitat els comportaments il·lícits, i que, en haver molt més en joc en les eleccions, les temptacions per atorgar tractes de favor a canvi de finançament il·legal pel partit siguin també més elevades.
.
Què podem fer per reduir aquesta politització? L’experiència d’altres països resulta il·lustrativa. Per exemple, entre finals del segle XIX i principis del XX moltes ciutats dels Estats Units presentaven uns nivells de politització i corrupció tan estratosfèrics com els reflectits en la pel·lícula Gangs of New York, on el govern de la ciutat apareix capturat per xarxes clientelars i fins i tot criminals. Uns anys després, l’extensa politització de les administracions locals –i, de la seva mà, la corrupció– va descendir de forma dràstica gràcies a reformes institucionals com la substitució del tipus de govern strong-mayor (el tipus de govern local que predomina a Espanya, en el qual un sol càrrec electe, l’alcalde i la seva majoria de govern, acumula molt poder) per l’anomenat city-manager. En aquesta nova forma de govern, els càrrecs electes retenen la capacitat legislativa, però el poder executiu passa a mans d’un directiu professional nomenat per una majoria qualificada de regidors i per un període de temps no coincident amb el cicle electoral, reduint així el grau de dependència política.
.
Aquest tipus de govern, o variants d’aquest, ha estat adoptat en les administracions locals dels països occidentals que presenten menors nivells de corrupció. En ells, el partit que guanya les eleccions té les “mans lligades” a l’hora de fer nomenaments, perquè hi ha un directiu professional que gestiona l’organització administrativa, o bé ha d’arribar a amplis acords amb altres forces polítiques, incloent amb freqüència les de l’oposició, per nomenar càrrecs públics. En general, es tracta de buscar mecanismes institucionals per tal que se seleccionin empleats públics que la seva continuïtat en el càrrec depengui de la seva competència o mèrit i no de la seva lleialtat política.
.
És important subratllar que el nivell de competència dels empleats no és sinònim del que tradicionalment s’interpreta com a sistema de mèrit a Espanya, és a dir, uns funcionaris públics seleccionats mitjançant oposicions i amb una plaça “en propietat” de per vida, amb independència del seu rendiment. L’evidència empírica ens mostra que no cal tenir una administració plena de funcionaris per reduir la corrupció. Per exemple, els dos països menys corruptes del món el 2008, Suècia i Nova Zelanda, van eliminar fa anys l’estatus funcionarial per a la gran majoria dels seus empleats públics, que actualment es regeixen per la mateixa legislació laboral que qualsevol treballador del sector privat .
.
Podem aspirar a Espanya a unes administracions més flexibles i eficients i, alhora, menys corruptes? El principal obstacle per a això és que aquí el debat públic està atrapat entre dues visions antagòniques i indesitjables. D’una banda, els partits polítics que, emparant-se en la rigidesa tradicional de l’administració pública, han fomentat institucions que permeten una alta politització de l’administració i, per tant, generen corrupció. De l’altra, els representants dels cossos de funcionaris que advoquen pel manteniment d’un sistema d’empleats públics inamovibles. Qui òbviament paga les ineficiències derivades de la politització i de la rigidesa administrativa són els ciutadans.
.
Encara que aquesta situació sembli irreversible, l’experiència d’altres contextos ha infondre’ns optimisme. Quan activistes com Richard Childs –home de negocis i promotor d’un tipus de govern local basat en directius professionals com els existents en el sector privat– van iniciar la seva improbable lluita contra la politització i la corrupció que assolaven la majoria de nivells administratius als Estats Units ja fa més d’un segle, es van enfrontar a xarxes clientelars amb un poder que semblava inexpugnable. No obstant això, van triomfar perquè van ser capaços de mobilitzar els interessos d’aquells que en última instància generaven la riquesa del país, convencent-los que aquesta riquesa s’estava malgastant no amb males polítiques públiques, sinó amb mals polítics, o millor dit, amb la pervivència de males institucions utilitzades pels polítics per sostenir les seves xarxes clientelars.

Podrà algú mobilitzar aquests interessos a Espanya?”

Victor Lapuente Giné és Llicenciat en Ciències Polítiques per la UAB i doctor en Ciències Polítiques per la Universitat d’Oxford, amb una tesi dirigida per José María Maravall. En l’actualitat és professor de Ciència Política a Quality of Government Institute de la Universitat de Göteborg (Suècia).

2 thoughts on “Per què hi ha tanta corrupció a Espanya?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s