La renúncia de Benet XVI

Benet XVI“Però Joan Pau II va aguantar fins al final, i semblava més fotut que Benet XVI” comentava ahir un conegut. I sí, és veritat, Joan Pau II semblava més masegat, però tan ell com el papa actual han pres decisions divergents que en realitat amaguen una mateixa intenció: servir l’Església. Tots dos, amb la seva decisió –renunciar o continuar– han manifestat el seu lliurament total al ministeri que els hi ha estat confiat, ambdós –mantenint-se en el càrrec o renunciant a ell– han demostrat una fidelitat total al dictat de la seva consciència, ambdós –exposant o amagant la seva degradació física– han posat de relleu que el seu primer i únic anhel era el de servir Déu i no el sistema.

Fins i tot sembla que les mateixes raons que van portar Joseph Ratzinger al Papat ara l’han portat a renunciar-ne. Sabem que Benet XVI va acceptar el papat a contracor, que amb 75 anys es pensava que ja havia fet tot el que humanament se li podia demanar a un bisbe al servei de l’Església i que mereixia un descans per dedicar-se a les seves dues grans passions: la teologia i la música… Però en aquell moment com ara, també va renunciar per una raó: el desig de servir.

Potser a Benet XVI li repugnava que el seu funeral es convertís en un altre fenomen de masses que congregués centenars de milers de persones a Roma. Potser ha volgut marxar ara abans no sigui massa tard i res no pugui evitar que la seva agonia es tornés a convertir en un espectacle mediàtic. De fet, durant aquests anys era evident que Benet XVI no se sentia còmode enmig de les multituds, semblava que fugia de l’espectacle, que no volia ser centre d’atenció. Preferia els auditoris petits, les trobades personals, perquè sempre ha preferit el silenci a la gatzara, la reflexió profunda i serena abans que la discussió sorollosa i infructuosa… Per això ens va convidar a viure aquell inoblidable silenci a Cuatro Vientos… Ben mirat, s’ha de ser il·lús per pretendre que dos milions de joves romanguin en silenci pregant, però ell ho va aconseguir i dono fe que aquells van ser els minuts que més a gust he resat en ma vida. Sovint torno amb el record a aquell moment, i ahir, en saber la notícia hi vaig tornar, i em vaig convèncer que ell pot i potser convé que renunciï, però jo no puc ni vull renunciar al llegat d’aquests set anys de pontificat. Des del més profund del meu cor no puc amagar la meva admiració i el meu agraïment envers una persona que en tots els seus gestos s’ha mostrat prudent i sensat i que en els seus discursos i publicacions ha demostrat  una erudició i una saviesa només comparables a la seva humilitat. Gràcies Benet. Fins sempre.

2 thoughts on “La renúncia de Benet XVI

  1. Retroenllaç: La renúncia de Benet XVI | Soma | Scoop.it

  2. Va triar per el seu pontificat el nom d’un dels grans del silenci. Comparteixo la teva admiració i agraïment per aquest gran de l’Església.
    Aquest matí a la udencia dels dimecres deia: “Em sosté i il · lumina la certesa que l’Església és de Crist i Ell no deixarà mai que falti la seva guia i la seva cura”
    I és que la humilitat, només l’exerceixen els grans …
    Una salutació cordial

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s