filldeputisme

La primera vegada que li vaig dir filldeputa a algú em va caure un cop de puny que em va fer sortir sang del nas. Era massa petit per calibrar les dimensions exactes del meu insult, però ja tenia prou enteniment per captar que si volia mantenir la meva integritat física hi havia coses que era millor no dir-les. Amb aquesta premisa he arribat a l’estat adult amb la dentadura intacta.

El temps m’ha anat ensenyant tots els matissos d’aquestes tres senzilles paraules. L’experiència quotidiana m’ha posat a l’abast una gran varietat d’exemplars d’aquesta espècie, que com ja podeu imaginar no estarà mai en perill d’extinció. Te’ls pots trobar en tots els medis i amb multitud d’aparences. I és que el filldeputa, té una indubtable capacitat d’adaptació, que el fa subsistir, fins i tot en les circumstàncies més adverses.

Un estudi minuciós de l’espècie ens porta a descobrir que sota aquesta comú denominació, s’apleguen dos grans grups que, seguint la tradició aristotèlica, podríem distingir com els fillsdeputa per se i els fillsdeputa per accidens. En el primer cas, la mare era una santa però el nano li va sortir rana, en el segon cas, en canvi, es veu que pobra dona va tenir una relliscada i mira, ves per on que va sortir la criatura. Encara que no podem oblidar els fillsdeputa polihèdrics, aquells que miris per on t’ho miris no tenen salvació possible.

Un cas emblemàtic d’aquest darrer grup seria el d’en Joseph Fouché, el mític polític de finals del segle XVIII, magistralment retratat per Zweig. El pardadigma del “jaquetero”: monàrquic amb Lluís XVI, jacobí durant la Revolució Francesa, girondí en el segon directori i finalment més napoleònic que el propi Napoleó… Per anar, amb tot aquest trepidant viatge ideològic, engreixant el seu patrimoni i la seva influència. Fouché és, sens dubte, un paradigma del filldeputisme més ilustrat. Els nostres millets i montulls en són una imitació barata.

En fi, des d’aquell primer cop de puny he procurat evitar el tracte o, en tot cas, estar sempre a bones amb els esmentats subjectes. Ho tenia molt ben après el president Roosvelt en aquella època que els dictadors llatinoamericans s’aferraven al poder amb els tentacles de la CIA. Un bon dia, després de reunir-se amb el dictador Somoza, conscient dels robatoris i assassinats que estava perpretant a Nicaragua, va comentar als seus assessors: “és un fill de puta, però és el nostre fill de puta”. Tampoc és que Roosvelt fos una germaneta de la caritat, però ja veieu que aquesta és una espècie molt mutualista…

Translate into your language: Saudi-Arabia-iconBulgaria-iconChina-iconCroatia-iconCzechDenmark-iconNetherlands-flat-iconUnited-Kingdom-iconFinland-iconFrance-iconGermany-iconGreece-iconIndia-iconItaly-iconJapan-iconSouth-Korea-iconNorway-iconPoland-iconPortugal-iconRomania-iconRussia-iconSpain-iconSweden-icon (1)

2 thoughts on “filldeputisme

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s