L’engany de l’auto-realització

Hem d’arribar sempre més lluny, superar els nostres límits, millorar, progressar, avançar… A força de repetir-nos-ho, des de la nostra més tendra infància, hem anat forjant-nos, com deia Künkel, un ideal de nosaltres mateixosrics, intel·ligents, poderosos, estimats, reconeguts… I com més alt és aquest ideal, més gran és la frustració quan no hi arribem, ofegant els nostres somnis, en el desencís.

L’afany d’arribar al nostre “jo ideal” acaba per pervertir fins i
tot les accions aparentment més bones, perquè deixem de cercar la seva bondat intrínseca a canvi de sentir-nos satisfets, reconeguts o afalagats per allò que fem… Ja no importa que gaudeixis amb allò que fas, sinó la rellevància que allò tingui. Com si la nostra biografia fos una esgotadora cursa per recollir el màxim nombre de likes al Facebook. Com si els títols, els diners o la popularitat tinguessin la capacitat de fer-nos sentir satisfets, plens, vibrants i optimistes… En defintiva, realitzats
I com més gran és aquest empeny de realitzar-nos, més ens allunyem dels altres, símptoma inequívoc que ens hem posat en el centre de la nostra pròpia existència. Com la Gertrudis, que va posposar els seus plans de boda amb en Rigobert, perquè entre ell i ella es va interposar un màster en consultant-assistant-de-social-media-merchandaising.
I com la Gertrudis i en Rigobert, tot un món occidental que s’atomitza en ciutadans egocèntrics, que han deixat de trobar res que doni veritable sentit als seus compromisos fora de sentir-se a gust amb ells mateixos.

La cantarella de l’auto-realització ens ha atrapat en una habitació fosca on patim de claustrofòbia. I no ens adonem que és molt fàcil escapar. Només cal escoltar en Kierkegaard, que ens crida des del més enllà i ens diu que “la porta de la felicitat s’obre cap enfora”! Es obrint-nos als altres que que ens podem alliberar de nosaltres mateixos i descobrir, com deia Eugen Minkowsky que “la vida està feta per a l’entrega“.

Tan de bo poguéssim fer nostres les paraules del patriarca Atenàgores:

Cal desarmar-se. Jo he fet aquesta guerra.
Durant anys i anys. Ha estat terrible.
Però ara, estic desarmat.
Ja no tinc por de res, perquè l’amor foragita la por.
Estic desarmat de la voluntat de prevaldre, de justificar-me a expenses dels altres.
Ja no estic alerta, gelosament aferrat a les meves riqueses.
Acullo i comparteixo.
No m’importen gaire les meves idees i els meus projectes.
Si me’n proposen de millors, els accepto de grat.
Es a dir: no millors, sinó bons. Ho sabeu, he renunciat al comparatiu…
El que és bo, vertader, real, sigui on sigui, és el millor per a mi.
Per això ja no tinc por.
Quan ja no es té res, ja no es té por”.

Translate into your language: Saudi-Arabia-iconBulgaria-iconChina-iconCroatia-iconCzechDenmark-iconNetherlands-flat-iconUnited-Kingdom-iconFinland-iconFrance-iconGermany-iconGreece-iconIndia-iconItaly-iconJapan-iconSouth-Korea-iconNorway-iconPoland-iconPortugal-iconRomania-iconRussia-iconSpain-iconSweden-icon (1)

One thought on “L’engany de l’auto-realització

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s