Resistir

Kevin Carter va guanyar el Pullitzer amb aquesta fotografia: una nena  sudanesa a qui sembla que el cap li pesi massa per continuar caminant fins a un camp de refugiats, ajaguda a terra sota la mirada atenta d’un voltor que espera pacientment el desenllaç de la tragèdia.

Una imatge pertorbadora que ens deixa atordits. Ens fa experimentar una mena de culpabilitat tan inútil com pertorbadora. Com un cilici en la nostra consciència.

El fotògraf Kevin Carter es va suïcidar l’any següent d’haver realitzat aquesta fotografia deixant una dona vídua i una filla orfe. A la nota de suïcidi s’hi podia llegir: “el dolor d’aquesta vida supera l’alegria fins a tal punt que l’alegria deixa d’existir”. Carter es va deixar guanyar la partida. No es va adonar que aquesta nena sudanesa mereixia que ell continués vivint, que fos feliç, que regalés a la seva dona i a la seva filla tots els somriures que ella ja no podria compartir, que expressés tot l’amor que ella ja no podria donar, que perdonés. I que es perdonés en primer lloc a si mateix per un mal que no havia comès i del que no s’havia de sentir culpable ni redemptor sinó redimit.

Per estrany que pugui semblar, aquesta nena sudanesa va sobreviure a Kevin Carter. Ella no es va rendir: la fam no va poder amb el seu desig de viure perquè la manca de pa no és tan mortal com la manca d’esperança, podem aguantar sense béns materials però no sense els espirituals; podem resistir sense diners però no sense sentit, per això l’abundància ens fa més vulnerables a la temptació del desesper.